Incerta glòria

«Ma jeunesse ne fut qu’un ténébreux orage, diu Baudelaire; potser tota joventut ho ha estat, ho és, ho serà. Una tempesta tenebrosa travessada de llampecs de glòria —d’incerta glòria—, un dia d’abril… Un fosc afany ens mou durant aquells anys turmentats i difícils; busquem, conscientment o no, una glòria que no sabríem definir. La busquem en moltes coses, però sobretot en l’amor —i en la guerra, si la guerra se’ns entravessa. Tal va ser el cas de la meva generació.»

Hi ha novel·les que augmenten el seu poder d’atracció a mesura que passen els anys: són tan grans que cal la distància del temps per veure’n tota la dimensió. Tal és el cas d’Incerta glòria, «la novel.la més russa, més fonda i més imponent que ha eixit mai d’un escriptor català» (Enric Sòria), «d’un pes metafísic que rarament es dóna en novel·les profanes, comparable a les obres mestres de Dostoievski» (Jacques de Ricaumont).
Premi Joanot Martorell de 1955, és una novel·la dividida en quatre parts, que té com a centre neuràlgic la guerra, presentada des de la perspectiva dels vençuts. Es tracta, però, d'una obra que l'autor va anar ampliant en les successives edicions i la traducció francesa (1962), ja més extensa que la catalana va suscitar crítiques molt elogioses, i es va comparar el seu autor amb Dostoievski, Bernanos, Green... La quarta edició (1971) és ja la definitiva, però la darrera part -aquella ampliada-, que portava com a títol "Últimes notícies", esdevindrà en la següent edició El vent de la nit, i serà independent.

Dominada per tres amics joves, que van fer la guerra junts, les dues primeres parts recorren a la forma epistolar i ens presenten la vida al front d'Aragó -cartes de Lluís al seu germà-, i a la rereguarda: escrits de Trini, la companya de Lluís a Juli Soleràs. En canvi, les dues darreres són les memòries de Cruells, el tercer amic, un sacerdot, però amb un salt cronològic important a El vent de la nit, on es reflecteix la Barcelona de postguerra fins a arribar a finals dels seixanta.

Però, al costat de la guerra, presentada sense cap maniqueisme i amb tota la seva cruesa, hi ha l'amor que encarnen dues figures femenines, que freguen el mite, sobretot, la Carlana. La novel·la, de fet, conté una reflexió, profunda sobre el sentit i, especialment, sobre la dificultat de la vida, que només l'amor il·lumina, l'amor humà, però també el diví -que la creu, un símbol autèntic representa. Però, Incerta glòria tracta també d'altres temes cabdals, de la soledat de l'home i del pas del temps, sobretot, mentre mitifica la joventut, aquesta glòria incerta, fugaç, però glòria al cap i a la fi. I és que, partint d'una situació concreta, l'obra esdevé també una reflexió universal sobre una època dramàtica, marcada per les guerres. (less)